Last Dream

Last Dream

[May damage innocent sensitivities, probably not, as it’s naive narrative and the writer is untalented, but you never know, unedited version, will include reviews done as comments]

Emma awoke in the middle of the night. Her breast was beating insanely fast, bt she had no time to lose. The abominations in her dreams were more vivid with each passing night. Maybe they were getting closer. «Reality» didn’t offer more mercy, than her oniric tormenters. Or was she still dreaming? In her heart of hearts Emma knew that it didn’t matter anymore. Wherever the woman went, there was only silence. The unnatural quietness was only broken by things she didn’t dare to think of, by beings that assaulted her in the darkness. She was thankful to not be able to remember what they looked like. The memory vanished with the first lights of the day, but the horror remained, grasping his heart with an iron grip.

The solitude of silence was rifted by the familiar gutural groans that signaled the doom of the last companions she had. This time Emma was determined to go through the portal, there was nowhere else to escape. No one to help her like the last time. She said the ancestral words of a ritual long time forgotten, revealed to her in the nightmares. Strange lights danced around her scaring away the stalkers. The sparking stream twisted around her, faster and brighter with each shift, until she was blinded by their intensity.

When they vanished a colosal labyrinth appeared before her eyes. The ciclopean construction grew endlessly in impossible angles filling all his view. It was like those perspective tricks were one stair ends and starts in the same place or a simple painting seems to have depth. Emma’s innocent guesses soon became tangible nightmares. Time and space were bent in disgusting and alien ways. The voices were still hunting her and grew stronger, no matter how fast she runned. Only the interior of his own mind was a safe and stable anchor to hold onto his sanity.

The end is near, she said with a voice from beyond this world. She didn’t know if she was speaking about herself, the makind or something else. She was too tired and couldn’t stand the horrors revealed to her. Those secrets were a heavy burden and Emma herself didn’t look like a human anymore… In his frenzy her eyes seemed to have a life of their own as if their ultimate goal were to escape into safety far from his insane owner. Those eyes saw too much, the mind of Emma couldn’t stand the unimaginable horros, that awaited the humankind. She heard a voice before blacking out: » On the contrary, one could say it’s just starting my dear Emma. Although it never ended or started in the first place, for it’s not dead which can eternally lie, and with strange aeons even death may die».

The last human was no more, the dream was over.

El último catón

Las cosas hermosas, las obras de arte, los objetos sagrados, sufre, como nosotros, los efectos imparables del paso del tiempo. Desde el mismo instante que su actor humano, consciente o no de su armonía con el infinito, les pone punto y final y las entrega al mundo, comienza para ellas una vida que, a lo largo de los siglos, las acerca también a la vejez y la muerte. Sin embargo ese tiempo que a nosotros nos marchita y nos destruye, a ellas les confiere una nueva forma de belleza que la vejez humana no podría soñar siquiera con alcanzar; por nada del mundo hubiero querido ver reconstruido el Coliseo, con todos sus muros y gradas en perfecto estado, y no hubiera dado nada por un Partenón pintado de colores chillones o una Victoria de Samotracia con cabeza.

Profundamente absorta en mi trabajo, dejaba fluir de manera involuntaria estas ideas

[…]

Y aquello era demasiado grave para que no me temblaran las piernas mientras bajaba las escaleras.

Una segona oportunitat, por Monica Ferrer

Una segona oportunitat

per Mònica Ferrer

21-5-14

 

No podia deixar d’observar la meravella que tenia davant dels meus ulls. El sol es ponia per darrere de la Terra. S’ amagava a una velocitat moderada deixant alguns indrets a les fosques mentre encara clarejaven d’altres.

Era el meu ritual. Cada matí abans de començar la jornada, em donava aquest plaer nostàlgic. Sempre darrera del vidre, sempre lluny. Com gaudiria si tingués la possibilitat de sentir allò que anomenaven vent, desde la suau carícia de la brisa fins al imponent monsó, i sobretot respirar per fi aire pur!

Gairebé no recordo com es vivia en el planeta del que procedia. Per llibres, que encara es conserven a la Biblioteca de Recerca Ancestral, puc tenir una lleugera idea. Voldria saber, si el que percebo és perquè encara roman en mi una resta d’essència humana a nivell cel·lular, o és l’enyorança que m’inunda, fent-me sentir aquelles emocions perdudes, quan llegeixo la poca informació que queda. Tant se val que sigui un prospecte d’algun medicament, o el paper d’una llaminadura, o les instruccions d’utilització d’un tiquet vell de metro… El que necessito és saber que encara segueixo formant part de casa meva. De saber que tinc unes arrels a les que no vull renunciar.

Des de l’ultima guerra, farà uns 2.000 «decanys»,, que ningú va poder fer res per aturer a les máquines. Elles van decidir que els anys ja no serien de dotze mesos. Ara un anys corresponia a déu. Aquest era el temps que una màquina podia donar el més alt rendiment. Passat aquest període els hi feien un reconoeixement molt exhaustiu on bescanviaven les peces que fallaven per unes altres. Els científics, inventors, polítics, i un munt de gent va sentir l’impuls de fer-nos la vida més fàcil com deien ells, però ens anàvem deshumanitzant cada vegada més. Érem incapaços de poder mantenir una conversa cara a cara. Ho fèiem a través d’uns telèfons d’última generació anomenats androids. Només calia enviar un missatge i aquest es difonia per les diferents xarxes socials que conectaven indrets per tot el món. No feia falta sortir de casa per poder veure a la teva xicota, ho feies a través de la televisió o l’ordinador. Inclús podies mantenir sexe cibernètic. Això va fer que la natalitat anés disminuint a uns nivells tan mínims, que quan se’n van adonar ja no hi va haver remei. Eld arrer nen i nena del món, els tenien en quarantena per intentar salvar la humanitat. Però el que no comptaven és que els petits encara eren purs, tenien els sentiments i emocions d’uns nadons sense haver estat contaminats. En separar-los dels pares es van morir d’enyorança. I a partir d’aquí tot es va acabar.

Vam arrasar amb tot allò que trobàvem: aigua, vegetació, animals, persones…

Les màquines, aquests aparells indefensos, com la televisió, la liquadora, la batedora, el microones, i un munt d’electrodomèstics més, van evolucionar rpidament per donar-nos un cop de mà en e nostre dia a dia. De mica en mica, ja no teníem d’esma per poder raonar. Ens ho feien tot. Pensaven per nosaltres. Eran capaces de resoldre els problemes. Manteníem converses amb elles. Hi havia situacions en que aquests artefactes eren les que intervinien en casos d’herències i divorcis. Fins i tot jutjaven a assasins, estafadors i lladre, però també a bona gent que no els interessaven que estiguessin portant problemes a la tecnologia. Les manifestacions, agrupaments, reunions familiars i tot contacte amb més de dues persones, estaven prohibides. No permetien cap insurgència. Era penat amb una execució inmmediata. Tot el jovent va desaparèixer.

– Som imparcials i objectives – deien les màquines dirigents.

Imbècils! Ens vam fer vulnerables… Ja no érem capaços de veure més del nostre propi nas.

El cos va sofrir mutacions. Ja no teníem cinc dits a cada mà. En teníem dos: el polze i l’index, necessaris per agafar coses petites. Per objectes més grans s’encarregaven de fer-ho els robots que l’Estat ens regalava per bona conducta.

Els caps es van reduir. El nostre cervell ja no tenia capacitat per guarir a tantes neurones. Això va fer que l’Alzheimer ja no es considerés una malaltia. Naixíem amb aquesta patología que formava part del nostre ADN. Ningú s’esforçava a pensar. Ni tan sols recordar…

Els ulls i e nas van minvar. Les dents van desaparèixer. No ens feien falta. Ens alimentàvem de pastilles i farinetes de proteïnes sintètiques que les grans fàbriques liderades per les bèsties metàl·liques produïen per nosaltres.

Mancanvem de vitamines i altres elements essencials pero a la nostra nutrició. Ens deshidratàvem perquè no hi havia prou aigua i les màquines no sabien fabricar-la.

La humanitat desapareixia per segons. Ens extingíem!

Els pocs que quedàvem ens agrupaven en mòduls segons les edats i els sexes. Ens clonaven per parts. Quan algú perdia una cama, un braç o un mà degut a un accident laboral , al dia següent en tenia una posada de titani. Érem mig maquines i mig humans. Ja no ens reproduíem. Ens reconstruïen.

La destrucció va ser tan greu que el planeta, cansat va dir prou. No hi havia remei. En grans naus ens van traslladar en busca d’un altre lloc. Màquines, androides i els pocs humans que quedàvem, ens van embarcar a viatjar uns quants «decanys» llum al voltant de la Terra…

El mateix planeta que encara estic obervant en la meva abstracció. Els colors van cambiant a mida que l’Astre de l’univers va acariciant el planeta. Els verds són intensos, els blaus de mil tonalitats i els marrons tornassols. Noto como el llum del dia enlluerna la meva cara. En els meus pensaments arribo a olorar el mar, assaborir el gust d’una poma recent collida de l’arbre, escoltar les rialles i corredisses dels nens, sentir la frescor de l’aigua del riu. Ho puc gaudir quan tanco els ulls, perquè quan els obro, la Terra ja no té color. Es gris. S’ha mort.

Però ja es hora de seguir amb la meva rutina.  Malgrat que les posibles distraccions a la nau son limitades, tenen cura que no em falti de res. Em deixen aquesta estona per intentar que recordi com era tot abans. Llegeixo els llibres, revistes i diaris que es van poder salvar, i escolto música de vés a saber d’on prové. Experimenten mb mi, per poder entendre i estudiar com són els sentiments i les emocions humanes. Petit detall que no el van tenir en compte quan ens van clonar. Sembla que ara se n’adonen de la catàstrofe que van causara la que intenten posar-hi remei. Potser sense cap possibilitat d’exit, ho seguirant probant and freda eficiència fins a la fi dels temps. Amb la mateixa determinació amb que van destruir el món. Sense cap penediment més propi d’un humà. Però aquest cop potser l’últim humà podrà donar una segona oportunitat a la Terra.

Cada matinada, a la matexa hora, em llevo per veure com la llum del sol il·lumina el que va estar casa meva.

Nota: El texto original de Mònica Ferrer se ha editado según las sugerencias de Remei Romanos y según al propio criterio de un servidor que lo pasaba desde el papel, con toda seguridad añadiendo nuevos errores.

El expulsado, Samuel Beckett

No era alta la escalinata. Mil veces conté los escalones, subiendo, bajando; hoy, sin embargo, la cifra se ha borrado de la memoria. Nunca he sabido si el uno hay que marcarlo sobre la acera, el dos sobre el primer escalón, y así, o si la acera no debe contar. Al llegar al final de la escalera, me asomaba al mismo dilema. En sentido inverso, quiero decir de arriba abajo, era lo mismo, la palabra resulta débil. No sabía por dónde empezar ni por dónde acabar, digamos las cosas como son.

[…]

El caballo seguía en la ventana. Estaba hasta aquí del caballo. El alba asomaba débilmente. No sabía dónde estaba. Tomé la dirección levante, supongo, para asomarme cuanto antes a la luz. Hubiera querido un horizonte marino, o desértico. Cuando salgo, por la mañana, voy al encuentro del sol, y por la noche, cuando salgo, lo sigo, casi hasta la mansión de los muertos. No sé por qué he contado esta historia. Igual podía haber contado otra. Las almas vivas verán cuán semejantes pueden ser.

El imperio de los dragones

Quien quiere gobernar el mundo por medio de la fuerza ve defraudadas finalmente sus esperanzas. El mundo es un vaso lleno de espíritus que no se deja modelar.

 

LAO TSÉ,
El libro de la sabiduría

 

Muchos al leer sobre una tumba el nombre del emperador Valeriano, cree que los persas devolvieron sus restos a quien lo apresó…

 

TREBELIO POLIÓN
Historia Augusta, XXII, 8

La rayos del sol naciente bañaron las cimas del Tauro, los picos nevados se tiñeron de rosa y centellearon cual joyas en el valle sumidos aén en la sombra. Luego el manto luciente comenzó a extenderse lentamente sobre las crestas y las laderas de la gran cadena montañosa despertando la vida adormecida en los bosques.

Las estrellas palidecieron.

    El halcón fue el primero en planear en las alturas para saludar al solo, y sus agudos chillidos resonaron en las paredes de roca y los barrancos, en los ásperos desopñaderos entre los que corría espumante el Korsotes, crecido tras fundirse las nieves.

[…]

Marco Metelo Aquila saió del río y formó a sus hombres a lo largo de la orilla para afrontar su destino.

El círculo mágico

Y no conocen el misterio futuro,
ni comprenden las cuestiones pasadas.
Y no conocen lo que les pasará;
y no salvarán sus almas del misterio futuro.

Manuscritos del Mar Muerto
<<Profecía de los esenios>>

Ha llegado la última era de la canciónde Cumas.
Del espíritu renovado de los tiempos, nace un nuevo orden.
La virgen regresa, el reinado de Saturno regresa.
Una nueva generación ha sido enviada del cielo.

VIRGILIO, Cuarta égloga,
<<Profecía mesiánica de la Sibila>>

---

 

Cumas, Italia: Otoño, 1870 d.C.

    Era antes del anochecer. El lago volcánico Averno, situado sobre el pueblo de Cumas, parecía flotar en el aire, oculto en parte tras el velo de una neblina metálica. Entre la bruma, la superficie cristalina del lago reflejaba las nubes opalescentes que cruzaban el cielo por delante de la media luna.
    Las paredes del cráter, agrestes y pobladas de arbustos mudaban su color rojo vivo al púrpura al llegar el creúsculo. El aroma a aufre de lago impregnaba el aire de sensación de peligro. Todo el paisaje de este antiguo lugar sagrado parecía estar aguardando algo, algo que había sido predicho desde hacía miles de años. Algo que iba a suceder esa misma noche.
    Cuando la oscuridad se hizo más profunda, una figura avanzó sigilosamente entre la vegetación por la orilla, Tres figuras más la seguían deprisa.

[…]

Esa noche la canción de la Sibila, que había yacido muda en la oscuridad bajo el volcán, había vuelto a despertar para que los humanos la oyeran de nuevo por primera vez desde hacia casi dos mil años.

 

 

Hellraiser

Hellraiser

—Sabéis lo que he soñado —dijo Frank—. Podéis proporcionar el placer. En el rostro de la cosa se abrió una brecha, los labios se curvaron en una mueca de desprecio: la sonrisa de un babuino.

—No como tú lo entiendes —fue la respuesta.

Frank iba a interrumpir, pero la criatura alzó una mano que lo silenció.

—Existen estados de las terminaciones nerviosas —dijo—,

estados que tu imaginación, por febril que sea, no podría ni siquiera evocar.

—¿… sí?

—Oh, sí. Desde luego que sí. Tu depravación más querida no es más que un juego de niños al lado de las experiencias que ofrecemos. ¿Querrás compartirlas? Frank contempló las cicatrices y ganchos de aquellas criaturas. Una vez más, su lengua era incapaz de expresarse.

—¿Querrás?

Fuera, no muy lejos, el mundo empezaría pronto a despertar. Lo había visto despertar desde la ventana de esta misma habitación día tras día, el mundo se levantaba, rumbo a otra ronda más de

infructuosas ocupaciones, y siempre había sabido, lo sabía, que allí fuera ya no quedaba nada capaz de excitarlo.

—Mostrádmelo —dijo.

Hemlock (I)

Too much of  the animal disfigures the civilized human being, too much  culture makes a sick animal.
—C. G. Jung

The lone wolf howls to rejoin the pack from  which he is separated. But why does the pack howl when no wolf is lost ?
Isn’t it obvious?
Because there is no other way to say it .

The night after the Harvest Moon , the body was discovered. It was nearing October and the sun was still hot , but the leaves were falling now with intention and every night was colder. Peter was walking home from the bus stop when

[…]

He had done it  because he wanted to hear something dissonant and beautiful .